Ciril Rozman, professor emèrit de Medicina: «Avui en dia hi ha massa especialització i crec que s’hauria de recuperar l’esperit de la medicina interna»

Entrevistes

Vaig néixer a Ljubljana, capital d’Eslovènia, i per circumstàncies de la Segona Guerra Mundial vaig haver de marxar del meu país natal. Va ser la primavera del 1948, i al setembre vaig començar a estudiar Medicina a Barcelona.

No sabia ni català ni castellà, i al cap d’un mes i escaig ja em vaig haver d’examinar d’Histologia. A banda d’aprendre’m de memòria el contingut de l’assignatura, vaig aprendre com ho havia d’escriure en castellà durant un temps que ja estava predeterminat. «I va aprovar l’examen?», em pregunta el Dr. Cardellach. «Vaig treure matrícula d’honor», contesto, rient.

Recordo dos moments a la meva vida, un als 13 anys, quan estava a Ljubljana, i era per un tema altruista d’ajudar la gent. L'altre, quan vaig arribar a Barcelona, i la decisió la vaig prendre per raons pràctiques. Havia d’escollir una carrera que fos aplicable a qualsevol lloc del món.

En relació amb la llengua, tant el Dr. Pedro Pons com el Dr. Farreras Valentí passaven visita en català, i totes les activitats es feien en català. Vaig aprendre català com a segona llengua d’aquest país i m’agrada aprendre’l bé i també escriure’l. A més, jo em sento molt d’aquí.

El tercer i quart curs vaig entrar d’intern a la clínica mèdica que dirigia el Dr. Pedro Pons, un gran internista de la medicina del segle passat. Treballava molt amb els malalts i en realitat hi va haver una època en què no anava a classe. Al matí veia els malalts, i a la tarda, estudiava. El primer curs érem 300, llavors no havia numerus clausus. També hi havia sis o set noies, i ara són un 75 %.

El Dr. Pedro Pons era un home que estudiava moltíssim i era el motor de la clínica mèdica. Va ser l’introductor de l’hematologia a la clínica, una especialitat molt abandonada que va estudiar a l’estranger. Recordo com, aprenent a auscultar, a vegades sobre el mateix malalt, com feia el Dr. Pedro Pons, amb un mocador i sense fonendoscopi, em vaig infectar i vaig passar un any fent tractament sense veure malalts. Durant aquest temps, vaig estar al laboratori d’hematologia, que dirigia el Dr. Ciscar. Allà vaig aprendre molta citologia i va ser l’inici de la meva tesi doctoral, dedicada a l’estudi de les cèl·lules de la melsa.

Els dos noms —el de Farreras i el meu— han quedat units pel llibre Medicina interna, de Farreras-Rozman. Aquesta (n’agafa el darrer número publicat que acaba d’arribar) és l’edició número 17 i té 83 anys, igual que jo. Crec que l’especialitat de la medicina interna no tindrà mai més el prestigi que va tenir a mitjans del segle passat, quan teníem dos grans internistes a Espanya de gran reputació social: el Dr. Gimenez Díaz, a Madrid, i el Dr. Pedro Pons, a Barcelona, seguit pel Dr. Farreras Valentí.

Malgrat tot, crec que avui en dia hi ha massa especialització i que l’esperit de la medicina interna, l’essència de l’internisme, s’hauria de recuperar. Perquè quan es fa l’assistència mèdica, el metge ha d’entendre el malalt des de tots els vessants, no només el biològic, també les seves característiques psíquiques i les seves circumstàncies socials.

Em diuen que sóc l’últim de la saga. He vist els temps del trànsit i he viscut la desaparició del prestigi de l’internista, i l’he assumit. Potser he tingut la sort d’haver-me dedicat a la recerca en hematologia i això m’ha permès seguir una evolució «correcta». He mantingut la capacitat de la medicina interna, segueixo veient malalts i segueixo estudiant medicina.

Després de llegir en una revista que a Seattle curaven un percentatge alt de malalts amb anèmia plàstica —quan aquí se’ns morien—, vam decidir anar a Seattle, amb el Dr. Granyena, per aprendre’n la tècnica. Vam comprar tot el material necessari i al cap de pocs mesos ja vam fer el primer trasplantament al·logènic de medul·la òssia. Era l’any 1976.

El 1972, l’Hospital Clínic no tenia plantilla, només tenia els catedràtics i els professors adjunts de la Facultat de Medicina de la UB, i ningú més. Llavors es va contractar el Dr. Asenjo perquè dissenyés la reforma de l’estructura de la plantilla. Crec que aquella reforma ha donat els fruits que avui recull el Clínic. El Clínic, malgrat les seves dificultats, particularitats i anomalies —sobretot la manca d’unió amb la Universitat, que és greu—, és el millor hospital universitari que hi ha a Espanya.

El nostre grup va atendre el cantant Josep Carreras quan estava malalt. El vam tractar i va respondre bé, i després vaig ser el seu metge de capçalera. Amb ell hem fet molts projectes. La Fundació Carreras ha ajudat en molts avenços de l’hematologia, principalment en l’àmbit de la leucèmia. L’últim projecte és la creació d’un institut de recerca en leucèmia que porta el nom de Josep Carreras i que té l’objectiu de curar tots els malalts de leucèmia.

Quan vaig començar com a metge, els malalts de leucèmia morien tots. Avui en dia, gràcies a la quimioteràpia —cada dia millor—, i al trasplantament de moll de l’os, es curen un 80 % de nens i un 50 % d’adults, però l’objectiu és que es curin tots els malalts, i això em manté actiu.

També em mantenen actiu els pacients d’arreu d’Espanya. Vinc a l’hospital tres o quatre dies a la setmana, i per això no vull que em jubilin, públicament!

En l’educació mèdica s’ha de distingir molt bé el grau i el postgrau. El postgrau, o MIR d’especialització, va ser un gran avenç de la medicina espanyola. Tot i així, els alumnes actualment estudien només per treure’s el MIR i no per aprendre a ser metges. Els estudiants dediquen molts anys a estudiar la part cognitiva de la medicina i no la formació en medicina.